Era febrer de l’any 1987 i aquella nit de dissabte es celebrava el dia gran de les festes de Carnestoltes.
Sergi i Víctor havien planejat eixir disfressats, junt a altres coneguts, a la festa, que després del franquisme havia reviscolat. Necessitaven passar-ho bé i assolir que realment la llibertat havia arribat.
Sergi, ben dormit i després de dutxar-se, hidratar-se i perfumar-se, consciençosament , agafà la bossa de mà, on tenia preparades totes les coses necessàries per a transformar-se, pujà al cotxe i es traslladà a l’altre extrem de la ciutat.
El pis de Víctor li va parèixer la rebotiga d’una desfilada de models. Una vintena d’homes ,de diferents edats, corrien, mig en conill, d’un lloc a un altre d’aquell pis, preparant les seves disfresses. En saludà a uns quants, i ràpidament, es ficà a una habitació, que Víc
tor havia reservat per als dos.
Ell ja estava vestit i esplèndidament maquillat. Portava una camisa, de seda, estampada i cordada amb un nu, justament baix de les costelles, que deixava entreveuré els seus pits, recientment depilats, uns mini pantalons vaquers, subjectes amb una corretja ampla, que mostraven part del seu cul, unes sabates, de pell, planes i una perruca de cabells negres i curts.
Víctor, era perruquer i esteticista, però feia algun temps que no exercia la seua professió, ja que la família li havia proporcionat un lloc de venedor en una gran tenda de mobles del seu oncle.
Tot el que restava de temps ,abans d’eixir, anava a dedicar-lo a Sergi. De la bossa tragueren, una perruca de cabells curts i pèl-rojos, unes arracades grans de plàstic de color taronja i forma ovalada, un mini vestit de colors blancs i marrons separats asimètricament per línees negres amb un escot generós, unes mitges atapeïdes de color carn i unes sabates dels mateixos colors del vestit amb plataforma i tacons de vertigen.
Encara que Sergi, degut a la seua professió, havia decidit eixir amb antifaç, Víctor el va maquillar fins a deixar-lo com un perfecte desconegut.
Q
uan eixiren d’aquella habitació ja no quedava ningú al pis. Sergi va al•lucinar quan es mirà a l’espill del corredor. El resultat era sorprenent. Aquell vestit, tant cinematogràfic, que li havien regalat, uns amics ,en una de les últimes correries, era molt afavoridor i Víctor havia fet un bon treball.
Eren dos quarts d’onze quan eixiren al carrer i emprengueren el camí fins al centre de la ciutat. Després de caminar uns vint minuts i ja rodejats d’altres disfressats s’aproparen al lloc de la festa.
Una llum encegadora els va envoltar, i se’ls mostrà l’espectacle. Mils de persones, disfressades o no, ballaven i caminaven per aquella avinguda limitada en els seus extrems per dues orquestres.
S’incorporaren a aquella manifestació popular de goig i ballaren durant hores desplaçant-se d’un lloc a un altre d’aquella macro discoteca al aire lliure, ara al so de “A quién le importa”, i altres cançons de moda, ara acompanyats per una mini banda que tocava sambes...
Sergi havia lligat amb un mort vivent, un xicot alt i trempat amb el que havia ballat varies vegades, però eixe no era el seu objectiu de la nit i, ja cansats, s'acomiadaren d'ell i decidiren anar a prendre alguna cosa.
Una de les voreres de l’avinguda es comunicava amb el casc antic i decidiren buscar-hi un bar. Caminaren cap a l’interior del barri i prompte es trobaren envoltats i comprimits per una marea humana que els portava cap a un destí incert.
Alguns aprofitaven aquella disbauxa per a ficar mà i refregar- se, però tant Sergi com Víctor s’ho prengueren a rissa.
Per fi trobaren un lloc conegut i amb grans dificultats pogueren eixir d’aquell disbarat i descansar una mica. Prengueren un refresc, suportaren a uns imbècils, bufats, que volien ficar-los mà al paquet per comprovar que no eren dones i decidiren tornar a casa. Ja eren les cinc de la matinada.
De tornada passaven per un lloc de prostitució i Víctor li confessà a Sergi que volia fer sexe per diners. Sergi no s’ho podia creure i li demanà que no fera aquella bogeria, volia anar-se’n, però les claus de sa casa estaven al pis de Víctor.
Les súpliques i reflexions foren inútils, Víctor estava decidit, i de seguida va t
robar un client. Un xic jove i moreno. Li'l presentà i a la seua vora feren el tracte i decidiren pujar a una casa de putes per alquilar una habitació.
Sergi no volia pujar, però prompte un cotxe parà al seu costat per a preguntar-li que cobrava i observà que dos xicots des d’un cantó proper el miraven mentre xerrava amb l’home del vehicle, que li exigia el preu del servei, mentre li ficava ma al cul.
Estava atemorit i decidí pujar a l’antre.
L’escala estava vella i ronyosa i la casa era un lloc obscur i depriment, una cambra dividida en cabines construïdes amb fusta.
A l’entrar, un home, assegut davant d’una taula vella que feia la funció de recepció, li preguntà que volia. Sergi li explicà el que passava i li demanà per favor si podia esperar a Víctor allí, assegut.
L’home va somriure i consentí fer-li el favor.
Sergi va veure aquella estona, coses que no havia vist mai, combinacions entre persones que no havia imaginat, va suportar la insistència d’un xicot que acabava d’eixir insatisfet de una de les cabines i que volia entrar amb ell i la impertinència d’una prostituta borratxa que li va fer llevar l’antifaç per comprovar que no el coneixia...
Però sobre tot va conèixer l’autèntica realitat de Víctor.
Quan va arribar a casa, eren les nou del matí del diumenge. Feliç de trobar-se a casa es gità de seguida, ningú l’esperava fins al dilluns.
L’acomodador ja el
coneixia i el va seure a una de les seves files preferides, prop de l’eixida.Hi havia poca gent.
