No recorde el motiu, he eixit al balcó i l'he vist ballant sol, absort en els seus pensaments. Té tan sols dotze anys. Quan ell m'ha vist, s'ha sentit descobert i s'ha amagat ràpidament dins de sa casa.
Les nostres mirades s'han creuat un segon, suficient per a comprendre, i fer-me evocar la meua infantesa.
Quantes vegades tingué que amagar-me precipitàdament, física i espiritualment. Quanta repressió, quanta por a la veritat compartida. Quant de sofriment inútil. Tindrà aquesta criatura que passar pel mateix calvari? Espere que no. Però qui sap?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada